La reflexió que se’m planteja després de desenvolupar l’activitat de l’estudi de cas, és sobre com s’ha de desenvolupar la interculturalitat a l’escola. D’això se’n deriven diferents aprenentatges, vinculats, principalment, als tipus de relacions que s’estableixen entre les cultures. Un d’aquests tipus de relacions és el relativisme, que entenc que és una postura que permet aproximar-se a les altres cultures i que ha estat defensada al llarg del debat, però el dubte que se’m planteja és el de saber si el relativisme absolut és la via cap a la interculturalitat. En la mesura que considero que aquesta mesura es excessivament relativista, introdueixo el cas del mestre que apareix en la pel·lícula (Lauren Cantet, La classe); la majoria dels companys consideren que la intervenció del mestre amb les alumnes acaba sent correcta ja que accepta les seves indicacions, però, des del meu punt de vista, la interculturalitat no ha de caure en el relativisme més absolut i no ha de ser tan sols l’acceptació sense condició de les propostes dels diferents alumnes, sinó que ha de ser tot un procés de reflexió i d’acceptació no de les propostes dels alumnes, sinó també de la riquesa de l’aula, és a dir, no ha de ser quelcom forçat, sinó que ha de ser natural.

Precisament, una de les dificultats que he tingut al llarg d’aquesta activitat és la d’intentar explicar que caure en les demandes dels alumnes pot ser signe de debilitat, tot tenint en compte com es desenvolupa aquesta demanda.

No obstant, considero que una actitud significativament etnocèntrica tampoc afavoreix la interculturalitat, per tant, cal tenir en compte les posicions relativistes però des d’una certa postura crítica.

Conseqüentment, i tal com he dit en una començament, crec que cal aprofundir en el com desenvolupar la interculturalitat a l'escola.